cromets #guanyats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 


Dilluns, 15 de gener

"Faula del bufanúvols i el passavolant"


Martí Domínguez


La boira cau sobre la ciutat. És una boirina tènue, i l’hora lleu s’avança a la caiguda real del sol. És un dia una mica trist, una mica silenciós. Des de la finestra mire el pati interior de ma casa, on en les terrasses dels primers pisos proliferen els jardinets particulars.

Molts d’ells estan mig abandonats, i els geranis es corsequen en els testos. En alguns d’aquests pisos viuen velletes de cabells blanquíssims i un aire evaporat. Els jardinets, caducs i mig oblidats, fan la viu-viu com poden, en una lenta momificació que evoca la dels seus propietaris. Sovint em quede llargues estones mirant aquests jardinets, tafanejant aquest o aquell veí, que amb una mà tremolosa arruixa una falguera cloròtica o un xop retort i estrany, d’un verd translúcid i prim. Passen les hores, i els racons d’aquests jardinets s’estalzinen a poc a poc, amb una sonsònia vaga, una mica màgica, com si estigueren poblats de donyets.

Hi creix la típica botànica urbana, les plantes de tota la vida. Fins a aquestes plantes baixes no ha arribat la botànica moderna del Jardiland. Mirant aquesta vida domèstica que s’acaba, m’envaeix una segregació de sentiments inconcrets i vagues. De vegades, m’acompanya el rum-rum d’una parella de tórtores, o bé m’alarma l’espinguet trèmul d’una merla. És sorprenent que tan poca natura, com aquell món resclosit i tancat, atrau tants ocellets. Avui un pit-roig empaita una busquereta: el pit-roig defensa el seu territori, una terrassa on, entre altres plantes caduques, creix una esparreguera esllanguida. La busquereta prova de menjar algun dels seus fruits rogencs, ataronjats, i el pit-roig, amb el seu plomall vermellós, l’empaita sense més motiu que allò –tan poca cosa– és a dins del seu territori.

“L’estat permanent de l’home és el pecat” escriu Josep Pla. I potser també el de la natura. A aquest pit-roig bufanúvols no li interessen les baies de l’esparreguera, i tots dos podrien arribar a un pacte, a una entesa –diguem-ho així– cordial. En realitat, hi ha fruits de sobra. De sobte veig un altre ocellet que fa revolades des d’un nesprer que ha crescut desmanyotadament en una altra planta baixa. La presència d’aquest altre ocell me la descobreix el mateix pit-roig en una giragonsa aèria. Mire el nouvingut i no sé què és.

Sobta descobrir novetats, però així són les coses. Qui és aquest intrús? El pit-roig l’empaita amb fúria, però l’estrany li planta cara i estarrufa el seu pit blanquinós. Prenc els prismàtics i inspeccione el valent: decididament no sé què és. Consulte la guia d’ocells, i per fi l’identifique: un mastegatatxes! Què hi fa un mastegatatxes en un pati de València? Potser està de pas, potser no és més que un passavolant camí del seu refugi d’hivern. Una velleta, de cabells tan blancs que semblen violacis, surt al jardinet. Ara un peu ara un altre, avança amb un aire de desistiment. El pit-roig i el mastegatatxes l’esguarden d’esquitllèbit des de murs enfrontats, nerviosos i inquiets, i tot plegat per un moment sembla una coreografia estranya. Aquella velleta segueix el seu errar, absolutament absent al duel de titans que s’està produint en el petit pati de sa casa. La vida és així: molt poca cosa. Una contínua batalla per coses insignificants, entre bufanúvols i passavolants.

Històries naturals. Martí Domínguez. El Temps/15-1-2007

Enllaços
Martí Domínguez
Wild West Yorkshire/Richard Bell's nature diary

cromets 12:53 p. m.
 


Divendres, 12 de gener

Joan Barril recorda, amb agraïment, els serveis prestats pel bolígraf Bic i l'agafa de nou per escriure aquest article. A molts ens ha fet passar bones estones, com a imant o cervatana, quan la tinta s'havia acabat. I alguns, com l'artista Herbert Hinteregger, n'han fet la seva eina de treball.


L'índex Bic

Joan Barril

Bics Algun dia vaig ser petit. No únicament d'altura, que aquesta no ha augmentat gaire, sinó d'edat, que l'edat no podem acabar d'atrapar-la. Algun dia també vaig anar a l'escola. Ara continuo aprenent i els mestres se'm moren. Però d'aquells anys em queda un primer record comercial. Es tracta del bolígraf Bic, un prisma hexagonal que donava sentit a la vida de l'alumne que no he deixat mai de ser. El record comercial del bolígraf en qüestió era el preu: els anys 60 no existia a Espanya el dret a la llibertat d'expressió, però la llibertat d'escriptura ens la garantien les 7 pessetes que costava aquell preciós ceptre de l'aprenentatge. Amb 7 pessetes es podien escriure molts poemes, més d'un conte, no pocs teoremes. I es podia subratllar la Biblioteca Nacional. 7 pessetes. Molt poc en temps de poques coses.

He tornat al Bic el dia d'avui. Entre 55 i 60 cèntims, el que equivaldria a unes 80 pessetes de les d'abans. Aquesta és la inflació generada pel patró bolígraf durant tots aquests anys. Sens dubte, la inflació més baixa de tots els productes de consum. I és així, en homenatge a aquesta contenció de preus a favor de la creativitat literària, que he decidit escriure aquestes línies amb el llegendari Bic. Unes línies que s'interroguen amb lletres precisament per la progressiva ascensió de les xifres. Llegeixo en aquest diari d'ahir que el preu del barril de Brent -estem parlant de petroli, no d'un familiar britànic- estava el 8 d'agost a 78,65 dòlars i que ahir havia baixat fins als 55,18. Però no es cansin. El petroli baixa, però la gasolina -quan ho fa- ho fa només uns cèntims. Sense anar tan lluny l'any ens ha portat noves tarifes: peatges, transport públic, electricitat... i totes pugen més que l'IPC. Només els salaris es mantenen en l'estricte límit d'increment de l'Índex de Preus al Consum. No cal ser premi Nobel per col·legir que cada dia som una mica més pobres que el dia anterior. En tot menys en les eines de l'escriptura. Una vegada més es distingeix entre el que és poètic i el que és prosaic. La bellesa escrita ens dignifica per gairebé res, però travessar una barrera ens empobreix. Gràcies, Bic, per permetre'ns escriure les veritats de la vida real des de la seva tinta imaginària.

Atletes de passatemps

Un dels objectes més regalats durant aquests dies ha estat una màquina de butxaca amb un programa anomenat Brain Training. Es tracta d'un parell de pantalletes on un suposat savi japonès ens indica l'edat del nostre cervell a base que responguem ràpidament sumes, restes i paraules memoritzades. És un passatemps com qualsevol altre, però té truc. Pel que sembla, l'edat òptima -és a dir, l'edat del que guanya- és de 20 anys, i l'edat del perdedor és de 80 anys o més. Estem parlant de capacitat cerebral, no de capacitat sexual. Una vegada més, la rapidesa és més important que l'experiència, l'habilitat és més decisiva que el coneixement. Fins ara els jocs s'inspiraven en la vida. Potser el savi japonès de Brain Training intenta que la vida sigui un d'aquests jocs de les noves -¿fins quan noves?- tecnologies.

Res

Només els ganduls censuren aquells que es diverteixen fent moltes coses tan bé com saben. La bona crítica ja és, en si mateixa, una feina.

Els dies vençuts// Joan Barril/ El Periódico 11-1-2007


Enllaços:
bicworld
art with ball-pen-ink
cromets 6:30 a. m.
 


Dissabte, 5 de gener

Paper de regal

Joan Ollé

paper de regal ¿Pot treure-li el preu i embolicar-me'l per a regal? Si no és la seva talla, ¿me'l podrà canviar? Regals d'última hora, sense ànima, per als que tenen de tot i no els falta res. Però també el detall que commou, encara que només sigui una agulla, una bala o un diamant. Regals pràctics: una bossa d'aigua calenta o un pot de porcellana per al julivert. I sabatilles, bates, pijames... regals de gent gran, per estar per casa.

Regals esgotats perquè són el regal de moda. La mirada del nen davant la muntanya de regals, la febre de desempaquetar. Passar per les cases de parents i amics a recollir regals. Regals per als nens sense regals. Regals sense piles, amb les instruccions en japonès, que sobrin o faltin peces al muntar-los. Regals meravellosos fets per un mateix, sense cap cost, amb prou feines el temps d'il.lusió feliç que els has dedicat. Una nota que diu "Val per un regal".

Ells sempre ens fan Reis; els hauríem de regalar alguna cosa. Regals que no s'obliden: la primera bicicleta, un anell, una cosa escrita a mà. Obrir el paquet i trobar-hi a dins la persona estimada. Veure a l'aparador el regal que li encantaria i no poder-se'l comprar. Mirar com passa gent tristíssima carregada de regals. Treure la pols a un regal vell i posar-hi un llaç.

Regals que necessiten una llarga explicació del perquè d'aquell regal. No sé què regalar-li; no li agrada res. Agrair els regals; que sàpiguen que ens han agradat. M'encantaria regalar-t'ho, però no puc; és un regal. Mirar el dentat al cavall regalat. Regals enverinats ¡ni regalats! "Com més et dono, més tinc", confessava Julieta a Romeu. Regalar regalèssia. Regals, regals, regals...

El Periódico/4-1-2007

cromets 3:03 p. m.